Un espai educatiu

Un lloc on els teus fills poden connectar amb la seva essència i créixer des del respecte a si mateixos cap als altres i cap a l’entorn.

L’orientació pedagògica de l’Espai:::

Està basada en la confiança que l’ésser humà, com tots els éssers vius, és autopoiètic[1] , per tant té el potencial intern per fer-se a sí mateix, ja quan neix és en potencia tot allò que pot arribar a ser. I serà mitjançant la interacció amb el medi i entorn social i ambiental que podrà desenvolupar i madurar aquest potencial. Les dinàmiques, espais, materials i límits estan pensades per crear un entorn que permeti i fomenti l’autopoiesis i, com a conseqüència, l’autoregulació de l’infant que esdevé progressivament responsable de la gestió de la seva pròpia vida. Entenem per autorregulació organísmica el principi a través del cual l’ésser és capaç de conèixer què vol i satisfer les seves pròpies necessitats. En aquest sentit treballem per a que cada persona sigui tractada amb el màxim de respecte per al seu ritme intern, cuidem que la connexió amb les emocions i les sensacions sigui dignificada i reafirmada. Així com confiem plenament amb l’infant i mirem de garantir que les seves emocions i necessitats tinguin espai.

De quines experiències bebem?

Aquest projecte es nodreix de les reflexions i anàlisis d’en Mauricio i de la Rebecca Wild i de la seva experiència a l’Equador, primer amb la Fundació Educativa Pestalozzi i, actualment, amb el León Dormido [2] . Coincidim amb ells en la creença que el més important és respectar els processos de vida i en el fet que perquè una persona pugui desenvolupar tot el seu potencial (creatiu, cognitiu, afectiu, social i motriu) es necessita un entorn adequat, respectuós i distès, això vol dir, un entorn ajustat a les necessitats de desenvolupament de cada moment i persona, que permeti la interacció amb el medi des de l’interior d’un o una mateix/mateixa, i lliure de qualsevol tipus d’agressió. Així també recuperem els conceptes “necessitat autèntica” i “ necessitat substitutiva” que ells plantegen i que ens semblen importants de tenir en compte sobretot pel que fa a la gestió dels límits. També recollim el concepte de “regressions reestructurants”, entenent que el procés de desenvolupament vital no és lineal sinó que fluctua. I el “plor de desfogament” entenent que aquest és una estratègia biològica que els infants utilitzen per “netejar” les restes tòxiques de moments en que han sentit perill o dolor. En aquest sentit ens sembla molt útil diferenciar-lo del plor manipulatiu, que seria més aviat una estratègia adquirida i que acompanyaríem oferint opcions més sanes per expressar i mobilitzar-se cap a la necessitat pròpia.

També ens nodrim de les aportacions de Reich i Lowen. Ells entenen el desenvolupament al menys dels 0 als 7 anys com un procés de conquesta de coneixement, primer del món intern i després cap enfora, del món extern. En aquest procés d’apertura i aprenentatge es pot donar que construïm les cuirasses musculars. I nosaltres ho tenim en compte. Partint de la base de que si sabem en quin moment o de quina manera aquesta persona està estructurant el seu to físic i per tant també la seva estructura mental podrem oferir-li opcions que complementin la tendència natural del seu desenvolupament. Per exemple un infant amb molta por, l’acompanyarem a sentir la confiança de maneres diferents dins l’espai, de forma que pugui assaborir la paleta de colors i possibilitats que la vida té, enlloc de quedar-se amb un filtre concret.

Bebem també de Rogers i Perls en el sentit que la nostra actitud es basa en una profunda creença d’acceptació i de respecte pels infants i els seus ritmes i capacitats de desenvolupament. Així com en establir una relació empàtica, d’acceptació incondicional i d’autenticitat.

També coincidim amb Claudio Naranjo que expressa que l’escola hauria d’educar per a la vida, és a dir, per a sentir-nos vius i feliços, amb capacitat de gaudir i sentir, amb el cor obert per estimar i ser estimats. Per a això proposa i nosaltres hi estem d’acord, una educació integral que contempli el desenvolupament dels tres centres: mental, emocional i cognitiu així com que integri els valors de “cuidado”, protecció, seguretat, nutrició i afecte.

De Piaget recuperem les etapes de desenvolupament com a base per entendre el moment evolutiu (sobretot a un nivell més físic i cognitiu) dels infants que acompanyem.

De Pickler recollim el fet de no ajudar en els reptes sobretot físics i sí acompanyar des de la proximitat, per a possibilitar la autonomia en els infants.
D’acord amb Krishnananda sentim que l’acompanyament a l’espai de joc ha de reduir els condicionants que es donen quan l’infant cerca aprovació i/o sent vergonya per ser qui és. Sentim que cuidant que l’infant sigui acompanyat en tot moment amb respecte, tractant de no ser invasives i donant espai a les necessitats i emocions que van sorgint, es redueix en gran mesura la necessitat de protegir-se i per tant la persona es pot relaxar en el “ser”.

També el que escriu Evânia Reichert ens agrada molt, sobretot remarquem la importància del vincle afectiu sa per a que l’aprenentatge es pugui donar i per a crear unes bases de confiança i seguretat en la vida. També la necessitat de que els i les educadores siguem persones conscients que treballem per no carregar l’infant amb les nostra història personal. I finalment el fet que la agressivitat ben acompanyada i acollida fan que l’infant entri en contacte amb la força per accedir al món. Així com que el dolor acompanyat del contacte físic del cuidador/a, prevé la melancolía, la depressió, la baixa autoestima, la por i la ràbia contra un mateix i el món.Així, acollir de manera amorosa l’agressivitat i el dolor en l’infant com a forma de que en el futur atravessi aquests moments amb confiança i seguretat.

Amb tot creiem que perquè una persona pugui centrar-se en el seu procés de creixement, ha de tenir totes les seves necessitats bàsiques cobertes i, per aquest motiu, els adults responsables de l’Espai de joc procurarem, en la mesura de lo possible, satisfer aquestes necessitats i acompanyar de forma especial als infants que, per les raons que sigui, han generat necessitats específiques o substitutives en un intent d’aconseguir el què necessiten, encara que sigui a través d’un camí o d’una forma poc saludable (és a dir, que va en detriment d’un desenvolupament autèntic, que posa en dubte l’entorn distès o que no és respectuós amb els processos de vida en general).

Creiem també que les persones més adequades per acompanyar als infants són, en primer terme, la seva mare i el seu pare. Des de l’Arbreda Creixent, com a espai concebut per acollir els infants i facilitar- ne les seves activitats autònomes, es camina amb les famílies acompanyants per tal d’establir criteris comuns en l’acompanyament dels seus fills i filles, respectant sempre el tarannà propi de cada família, alhora que creant nexes d’unió que facilitin el procés de desenvolupament amorós dels infants.

Com ja hem expressat en part en els paràgrafs anteriors, també ens basem en la creença que en l’etapa compresa entre els dos i sis anys, l’infant necessita prioritàriament vivències sensoriomotrius. És un moment en què l’infant es van construint una idea de sí mateix o mateixa, dels altres i de l’entorn que l’envolta a partir de les informacions que recull en el seu moviment, en les seves experiències sensorials i en la integració d’ambdues en la pròpia vivència concreta inserida en un context real (és a dir, dins de la pròpia vida i no al marge d’ella). Aquest és un dels motius pels quals el contacte amb la natura ocupa un lloc central dins del projecte. Creiem que la interacció i proximitat amb els processos de vida de la natura ajuda a mantenir-se connectat amb un o una mateix/mateixa i a pensar sistèmicament [3] . Això vol dir pensar en termes de relacions, connexions i contexts. Pensar globalment i no en parts independents, en processos enlloc de continguts, en xarxes de treball enlloc de jerarquies, en coneixement contextual enlloc d’absolut i en termes de qualitats enlloc de quantitats. Així doncs, el pensament sistèmic permet que la persona es senti part d’un tot amb el qual interacciona i s’influencia mútuament i, per tot això, afavoreix actituds individuals i comunitàries, respectuoses amb els processos de vida i amb els elements que els configuren, i que tendeixen a ser sostenibles tan a curt com a llarg plaç.

[1] Concepte definit a MATURANA, H. i VARELA, F. (1996), El árbol del conocimiento, Barcelona: Debate.

[2] Recomanem tots les llibres de’n Mauricio i la Rebecca Wild, especialment, WILD, R. (1999), Educar para ser. Vivencias de una escuela activa, Barcelona: Herder; WILD, R. (2003), Calidad de vida. Educación y respecto para el crecimiento interior de los niños y adolescentes, Barcelona: Herder; WILD, R. (2006), Amor y respeto. Libertad y límites. Lo que los niños necesitan de nosotros, Barcelona: Herder.

[3] CAPRA, F. (1996), La trama de la vida, Barcelona: Anagrama.

Bases de l’espai d’educació viva l’Arbreda Creixent

  • Afavorir la creació lliure, l’expressió artística plàstica, corporal i musical, el joc espontani, i l’experimentació (aprenem el que vivim).
  • Acompanyar als infants de forma que es puguin desenvolupar plenament satisfent les seves necessitats internes i fer-se a si mateixos (autopoiesis), tot respectant el seu ritme biològic i psicomotriu de desenvolupament (autoregulació).
  • Disposar d’un entorn (físic i humà) adequat per tal d’afavorir el benestar de tots i aconseguir un ambient càlid i relaxat.
  • Viure en harmonia amb la naturalesa i promoure el pensament ecològic (sistèmic).
  • Promoure la contínua formació de mares, pares i educadors.

Les persones no han d’edificar la seva saviesa sobre els llibres, en la mesura del què és possible, sinó sobre el cel i la terra, sobre els roure i els faigs, han de conèixer i investigar les coses per sí mateixes i no a través d’observacions i testimonis aliens […], en tot ha de demostrar-se el sentit sempre que sigui possible, allò que es pot veure a la vista, allò que es pot escoltar a la oïda, allò que es pot olorar a l’olfacte […], encara que només hagi provat el sucre una vegada, hagi vist un camell una vegada, hagi sentit el cant del rossinyol una vegada […] tot queda ben gravat a la memòria i no es pot tornar a oblidar.

(Comenius)

El joc és l’expressió més autèntica i el mitjàd’aprenentatge més efectiu de l’infant.
(Jean Piaget)

Quan l’infant actua per la seva pròpia iniciativa i interès aprèn, i adquireix capacitats i coneixements molt més sòlids que si s’intenta inculcar-li des de l’exterior aquests mateixos aprenentatges.
(Emmy Pikler)

Obrir-nos a l’infant i als seus processos es converteix al mateix temps en una oportunitat per apropar-nos al secret de la nostra pròpia vida. El que abans era inconscient, ara surt a la llum. Si ens deixem tocar per l’infant, la seva mà petita penetra fins al nostre passat. Gràcies a la convivència estem sent convidats a reconstruir i a donar noves formes a aquest passat.
(Rebeca Wild)

El nostre gran repte avui dia consisteix en construir i nodrir comunitats ecològicament sostenibles, dissenyades de manera que les seves tecnologies i les seves institucions socials no interfereixin la capacitat inherent a la naturalesa per sostenir la vida i, per tant, hauran de ser consistents amb els principis per sustentar la xarxa de la vida.
(Fritjof Capra)

2 respostes a Un espai educatiu

  1. ludusludi ha dit:

    Hola, us escric per convidar-vos a donar-vos d’alta en Ludus – Directori de projectes de pedagogia alternativa http://ludus.org.es

    Salutacions,
    Almudena

Els comentaris estan tancats.